viernes, enero 28, 2011

ELS JOCS DE LA FAM de Suzanne Collins

Els jocs de la fam és el primer títol d'una trilogia i és, segons la meva opinió, es clar, el millor de la sèrie.
És el millor perquè tot el que passarà, i passaràn moltes coses, és sopresa total, perquè barreja diferents gèneres però sobretot les aventures i la fantasia en un equilibri quasi perfecte i perquè els personatges protagonistes tenen molta força.
L'estructura també és clarament clàssica. Els llibre comença fent-nos la presentació dels personatges protagonistes i dels diferents espais, després ens introdueix a els jocs del títol d'una forma brutal i des d'aleshores fins a l'apoteòsic final et fa pujar i baixar com en una muntanya rusa vivint així uns quants moment-climax. Recordem: l'atac de les vespes batedores, la troballa d'en Peeta semi enterrat, el final de la Rue, la persecusió i atac dels tributs vocacionals, la lluita final a la Cornucòpia amb els mutants... tot aixó ens prepara per a un final inesperat.
Aquest llibre és fantàstic i no només perquè pertany a aquest gènere sino també per la estona fantàstica que un passa mentre ho esta llegint.
Tot i que crec que la lectura dels tres llibres s'ha de fer per tancar les trames i la història, es gaudeix més amb la lectura del primer i el segón llibre, en aquest ordre, el tercer ja és "otro cantar".

2 comentarios:

la veterana dijo...

Es un libro muy interesante para leer y desde mi punto de vista de tematica muy parecida a la trilogia El viento en llamas de WILLIAM NICHOLSON muy recomenable como lectura.
En esta trilogia de los juegos del hambre pretende mostrarnos un mundo ficticio verdaderamente terrofico pero que tiene demasiados paralelismos con el nuestro en los sentidos más terroficos

En definitiva, es una trilogia muy recomendable para leer y para darse cuenta de las crueldades que nos rodean

Calidoscopi 9barris dijo...

A mi també en va agradar molt, pero el veig de manera una mica diferent que tú. Em sembla que una de les coses que el fan diferent de la resta és el ritme de la narració. No és... "trepidant" tot i que passen motles coses i coses terribles, a més. El meu preferit és el segon. El tercer, va ser una mica xoc, perque esperava que s'accelerés el ritme, però una cosa bona és que la història no era per res el que jo esperava i això també li dona un toc de realitat que atreu molt.